Mentre hi hagi algun tipus de dependència , hi ha por. Això no és amor.
Pots anomenar-ho amor, pots amagar-ho amb qualsevol paraula que soni bé. Però de fet, darrera d'aquestes paraules hi ha un buit. Hi ha una ferida que no pot ser curada amb cap mètode, que només pot desaparèixer quan sóm conscients d'aquesta, quan l'entenem.
I només hi pot haver comprensió quan no estem buscant una explicació.
Però una vegada entenem aquest procés de dependència- la dependència externa així com la interna, les dependències ocultes, les urgències psicològiques, la necessitat de "més"- quan entenem totes aquestes coses, només aleshores, hi ha possibilitat per a l'amor.
L'amor no és ni personal ni impersonal, és un estat en si mateix. No és una qualitat de la ment, la ment no pot adquirir amor..
No pots practicar amor, o adquirir-lo a través de la meditació. L'amor es manifesta només quan no hi ha por, quan el sentiment d'ansietat , de solitud ha cessat. Quan no hi ha dependència ni adquisició.
I això passa només quan ens entenem a nosaltres mateixos, quan sóm coneixedors dels nostres motius ocults, quan la ment es pot submergir en les profunditats d'ella mateixa sense buscar una resposta, una explicació, quan ja no importa posar-hi nom.